Doncs després dels primers dies del calentón, havent parlat amb mons pares (que venen a ser la meva veu interior que aplica seny a la meva rauxa) i la meva parella (que vindria a ser el ministre d'economia de casa meva), només queda fer-me 200 kms per probar-la i veure com acaba aquesta història.

Hi ha la remota possibilitat que em pilli una Honda Dominator. Si passa, pot ser el canvi a moto de iaio offroad que la vida m'està demanant.

Si no passa, serà una pena per què m'estic ilusionant com feia temps que no em passava.

Cagunlaputa, he penjat el dron d'un arbre i no hi arribo. Demà miro de despenjar-lo, o es quedarà allà per sempre, que jo haig de volar de tornada a Alemanya.

Puta vida tete.

A vegades em trobo forçant-me a deixar la ment en blanc, a centrar-me en el present, i apreciar el que la vida em permet de gaudir malgrat tot.

En aquesta foto no es veu, però estic al porxo amb la nena malalta a coll, mig dormida, gaudint jo de la música del vent contra els pins, ensumant la felicitat que no arriba a tocar-me, sabent que no gaudiré d'això en molt temps, forçant-me a seure fora per absorbir un minut de pau catalana del pre-litoral del meu país, que trobo tant a faltar.

Tinc una teoria:

En el passat, quan alguna cosa era "barata", el concepte incloïa "poc treballat, bast". Si t'agrada ser un manetes, pots treballar-ho una mica, extendre-ho, si es trenca pots apedaçar-lo.

Avui entenc que una cosa és "barata" quan s'han reduït costos amb els materials, sigui per qualitat (la mínima necessària) o per quantitat (la mínima per què s'aguanti o faci la funció). Si ets un manetes no tens per on agafar-ho, o on fotre un cargol per que tiri, o el material no aguanta la cola, i un altre forat per extendre-ho.

Trobo a faltar la vida simple d'abans, de la que la meva generació només va veure heretant les eines de l'avi quan el pare té interès en guardar-les.

Opinió impopular: hi ha també contingut guapo a Instagram. Si, passa que privacitat i tal. Anyways.

El que sí que és veritat és que t'adicciona al doomscrolling. I quan l'algorisme (que és bo en tècnica, i fill de puta en moral) t'ha menjat ja per dins, obres Mastodon un parell de dies seguits i veus que no, que el món és normal, que consumeixes merda com qui va al MacDonald's, i que costa reconèixer que ja fa temps que ho vols deixar, com la coca.

@spla ho vaig veure a Instagram, i conyes a part ho vaig trobar ben explicat. És mor per no fer-la servir, i tal com plou, és l'unica acció reivindicativa que podem fer lliurament.