Chassaigne Frères

Si a l'Alemanya del segle XIX hi havia Steinweg o Bechstein, a la Barcelona de la Renaixença i el Modernisme el nom de referència era Chassaigne. La marca va aconseguir un fita inèdita: democratitzar la qualitat sonora sense perdre el rigor artesanal.

Cronologia

Fundació

Tot comença amb Joan Chassaigne l'any 1864. En un moment on la majoria de pianos que arribaven a Catalunya eren importats de França o Anglaterra (i patien molt pel clima marítim), Chassaigne va detectar una oportunitat. Va fundar el seu taller al carrer de l’Hospital, 57, centrant-se en la construcció de pianos que fossin, per sobre de tot, estables. Joan Chassaigne no era només un empresari, sinó un tècnic que entenia que la fusta a Barcelona necessitava un tractament d'assecatge específic. Aquesta obsessió per la durabilitat va ser el que va fer que, pocs anys després, la marca passés de ser un taller local a una societat familiar d'èxit: Chassaigne Frères.

El Salt Industrial

L'any 1905 marca un abans i un després. La inauguració de la seu al Carrer Major de Gràcia, 126-128, va suposar l'entrada de Barcelona a la modernitat industrial pianística. No era només un edifici de muntatge; era una ciutat del piano, a partir de aquests eixos fonamentals:

• Producció integral: Tenien la seva pròpia fundició per a les arpes de ferro i assecadors de fusta de grans dimensions.
• Estandardització: Van ser dels primers a fer servir el sistema de peces intercanviables, fet que facilitava les reparacions futures.
• Exportació: Des d'aquesta fàbrica s'exportaven pianos cap a tota Espanya, Portugal i, sobretot, l'Amèrica Llatina (Cuba i l'Argentina eren els seus grans mercats).

La Postguerra

Després de la Guerra Civil, el panorama per a la indústria del piano a Barcelona va canviar dràsticament. L'etapa de la postguerra va estar marcada per una forta autarquia i una crisi econòmica que va convertir el piano en un objecte de luxe gairebé inabastable per a la classe mitjana que abans l'havia comprat massivament. Tot i l'aliança Chassaigne-Pina, l'escassetat de fustes nobles i de materials d'importació (com els acers alemanys) va dificultar mantenir els estàndards de qualitat de l'època daurada.

L'incendi de les Instal·lacions

L'estocada final a la capacitat productiva de la marca va arribar de forma accidental. L'any 1959, un greu incendi va arrasar bona part de les instal·lacions, destruint maquinària històrica i, el que és més greu, els assecadors amb les fustes que havien de servir per a les futures generacions de pianos. Aquest sinistre va suposar un punt de no retorn financer. L'activitat es va anar apagant lentament, centrant-se més en el manteniment i el servei tècnic que no pas en la construcció, fins que l'any 1967 la mítica fàbrica de pianos va tancar definitivament les seves portes, tancant també un dels capítols més brillants de la història industrial de Barcelona.

Taula cronològica