Frederic Mompou

Dins de la història del piano català, la figura de Frederic Mompou (1893–1987) s’alça a contracorrent de les modes, però connectat a l'avantguarda: va ser membre fundador del Grup dels Vuit (CIC, 1931), el col·lectiu que va modernitzar la música de la República. Hereu de la sensibilitat d'Enric Granados i de l'impressionisme francès, Mompou va fugir del virtuosisme pirotècnic per buscar la depuració màxima i la intimitat de l'instrument. La seva gran lliçó, destil·lada a Canciones y danzas o a la Música callada, va ser ensenyar-nos que el silenci no és l'absència de música, sinó l'espai on el so respira, i que una sola nota amb la ressonància justa pot contenir tanta immensitat com una simfonia.

Biografia

Orígens i Formació

L’estètica sonora de Frederic Mompou neix directament del seu entorn familiar. La seva branca materna, els Dencausse, formaven una coneguda nissaga de fonedors de campanes d'origen francès establerts a Barcelona. Les hores passades de petit al taller familiar, escoltant la desintegració del so i els harmònics de la fundició de metalls, van ser determinants per a la seva futura concepció del piano. D'aquí prové la seva obsessió per evitar el so percussiu de l'instrument i buscar una sonoritat reverberant, gairebé mística.

La seva formació musical va començar al Conservatori del Liceu de Barcelona sota la direcció de Pere Serra. Tot i que inicialment es perfilava com a pianista de concert, el rumb de la seva carrera va canviar radicalment l'any 1909.

La influència d'Enric Granados

Després d'assistir a un concert d'Enric Granados a Barcelona, on el mestre va interpretar el seu Quintet amb piano, Mompou va decidir abandonar el virtuosisme públic per centrar-se en la composició. El mateix Granados va reconèixer el seu talent i li va redactar una carta de recomanació dirigida personalment a Gabriel Fauré, que en aquell moment (1911) era el prestigiós director del Conservatori de París, perquè continués els seus estudis i entrés en contacte amb l'avantguarda musical europea.

L'etapa de París: la descoberta de la senzillesa

L'arribada de Mompou a París l'any 1911 va coincidir amb l'esplendor de l'impressionisme musical de Debussy i Ravel. Tot i que la carta de Granados anava adreçada a Gabriel Fauré, director del Conservatori de París, la timidesa extrema de Mompou el va portar a evitar entregar-se-la. En el seu lloc, va optar per rebre classes particulars de piano de Ferdinand Motte-Lacroix i d'harmonia amb Marcel Samuel-Rousseau. Va ser precisament Motte-Lacroix qui va intuir el talent compositiu del jove barceloní i es va convertir en el primer gran intèrpret de les seves peces a França.

Aquesta primera estada parisenca, que es va allargar fins al 1921 —amb el parèntesi de la Primera Guerra Mundial, que el va fer retornar temporalment a Barcelona—, va ser el període més prolífic de la seva carrera. En aquests anys va fixar el seu estil estètic a través d'obres cabdals com Impresiones íntimas (1911-1914), Scènes d'enfants (1915-1918) i Suburbis (1916-1917), aquesta darrera una clara evocació de l'ambient dels barris de la seva ciutat natal des de la distància.

A París, Mompou va comprendre que el seu camí no passava per les grans estructures simfòniques, sinó per la miniatura pianística. Influenciat per la simplicitat d'Erik Satie i el refinament francès, va començar a despullar la seva música de línies de compàs, ornaments inútils i modulacions complexes. La crítica parisenca, encapçalada per Émile Vuillermoz, va acollir la seva obra amb entusiasme, batejant-lo com l'hereu legítim de Debussy i consolidant la seva reputació internacional abans del seu retorn definitiu a Catalunya.

El suport de Ricard Viñes

En aquest procés, la figura del lleidatà Ricard Viñes va ser decisiva. Viñes va estrenar pràcticament tota l'avantguarda francesa a París (Debussy, Ravel, Satie), i va ser un dels grans suports de Mompou a la capital francesa, impressionat per la puresa del jove barceloní. Va actuar com el seu gran valedor als cercles intel·lectuals de la capital i va assumir el repte d'estrenar peces fonamentals del seu catàleg inicial, com els Cants màgics (1920).

El retorn a Barcelona i el Grup dels Vuit

Amb l'arribada dels anys 30 i la proclamació de la Segona República, Barcelona vivia una efervescència cultural sense precedents que buscava homologar l'art català amb les avantguardes europees. En aquest context, l'any 1931, es va fundar el col·lectiu Compositors Independents de Catalunya (CIC), conegut popularment com el Grup dels Vuit. Mompou en va ser membre fundador, integrant una llista excepcional al costat de Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Manuel Blancafort, Baltasar Samper, Joan Gibert Camins, Agustí Grau i Ricard Lamote de Grignon.

L'objectiu del grup era clar: sacsejar el panorama musical local, allunyar-se de l'acadèmica decimonònica i presentar una alternativa sòlida als corrents internacionals. Tot i la diversitat estètica del col·lectiu —que anava des del dodecafonisme de Gerhard fins al lirisme de Toldrà—, Mompou hi va aportar una visió lliure i profundament personal. Durant aquest període republicà, la seva complicitat intel·lectual i personal amb Manuel Blancafort es va consolidar com un dels eixos d'amistat més sòlids de la nostra història musical, compartint una mateixa idea de retorn a la claredat i a l'honestedat harmònica.

Carmen Bravo

El context de la trobada amb Carmen Bravo és purament musical: es van conèixer el 1941 com a membres del jurat d'un concurs de piano (el Concurs Internacional de Piano de Barcelona, organitzat per l'Ajuntament). En aquell moment, Carmen Bravo era una jove i brillant pianista de vint-i-un anys que tot just començava a despuntar, i Mompou ja era un compositor consagrat de quaranta-vuit.

Malgrat la diferència d'edat (es portaven vint-i-set anys), la sintonia personal i musical va ser immediata. Tot i això, la seva relació va ser un festeig llarg i discret que va durar setze anys, fins que finalment es van casar el 1957 a la capella de la Mare de Déu de la Pietat, a la muntanya de Montserrat.

Bravo no només va ser el seu gran punt de suport vital, sinó la dipositària directa de la seva herència estètica, transmetent a través de la seva docència el secret del piano de Mompou: el control del pes del braç, la reverberació i la capacitat de fer cantar l'instrument des de la quietud.

Alicia de Larrocha

Alumna predilecta de Frank Marshall (deixeble al seu temps d'Enric Granados, i posteriorment director de la seva acadèmia), l'admiració mútua entre el compositor i la pianista barcelonina va convertir Larrocha en la seva màxima ambaixadora universal. Ella va portar la subtilesa de les Canciones y danzas i els quaderns de Música callada als auditoris més importants del món, fixant unes interpretacions de referència gravades en la història del piano i basades en un respecte absolut pel silenci i l'ús precís del pedal.

La sonoritat de Mompou: el secret de la "música callada"

Més enllà de les dates, la veritable revolució de Frederic Mompou es troba en la seva concepció del so de l'instrument. En un segle XX dominat sovint per l'experimentació rítmica o l'atonalitat complexa, Mompou va triar el camí de la depuració màxima. La seva sonoritat es fonamenta en tres pilars tècnics i estètics indestriables:

• El rebuig al piano percussiu: Influenciat pel record infantil de la farga de campanes de la seva família, Mompou buscava una pulsació que evités el cop sec del martellet contra la corda. El piano de Mompou no es "pica"; es prem des del pes del braç, buscant un atac rodó, dolç i profund que deixi brollar l'harmonia de manera natural. No és casualitat que per al seu estudi personal a Barcelona el compositor triés un piano de mitja cua Chassaigne Frères, una marca estretament lligada a la història de la ciutat i reconeguda precisament pel timbre càlid i la pulsió íntima dels seus instruments.
• La nota amb ressonància (l'acord metàl·lic): Mompou va desenvolupar un univers harmònic propi on un acord concret actua com a centre de gravetat i ressonància mística. Parlem del famós acord metàl·lic (o accord de guitare), compost per la superposició de les notes Sol - Re - La - Si - Re# - Fa#. No s'ha d'entendre com una dissonància punyent, sinó com una recreació dels harmònics naturals d'una campana de bronze en ser colpejada. Mompou no buscava grans modulacions, sinó que aquesta sonoritat es desintegrés lentament en l'aire. Per a ell, el pedal de ressonància no era un accessori decoratiu, sinó un element estructural indispensable per sostenir aquests harmònics.
• La "Música Callada" i el valor del silenci: Inspirat en els versos místics de Sant Joan de la Creu ("la música callada, la soledad sonora"), el compositor defensava que la seva música no pretenia omplir l'espai, sinó trencar el silenci de la manera més respectuosa possible. En les seves partitures, sovint despullades de línies de compàs, el silenci és un intèrpret més: l'espai buit on el so anterior agafa aire i s'apaga abans d'atacar la següent nota.

Aquesta combinació de misticisme, simplicitat conceptual i exigència en el control del timbre fa que el seu repertori sigui un dels millors exercicis de control de qualitat sonora per a qualsevol pianista.

Galeria