El català i jo
A casa, la meva família només parlava una llengua: el castellà.
El meu pare (nascut a Castella) i la meva mare (nascuda a Extremadura) es conegueren a Madrid — on viu la majoria dels meus parents més immediats.
Les meves germanes (nascudes al País Basc) i jo (nascut a l’Aragó) vam créixer a una altra «regió perifèrica»: Galícia.
Tothom romangué monolingüe excepte jo.
A l’escola vaig aprendre gallec, tot i que no el faria meu de debò fins a l’edat adulta, quan vaig començar a interessar-me pel portuguès; això em dugué a descobrir que, en veritat, es tracta de la mateixa llengua.
M’agrada pensar que ma mare va saber veure molt aviat que tenia facilitat per aprendre idiomes; per tant, ella decidí que estudiaria anglès fora de l’escola, la qual cosa em marcà per sempre.
Parlar diverses llengües féu que m’interessés per la comunicació, especialment per escrit, i que acabés llicenciant-me en Traducció per la UAB i vivint en països com els Estats Units i Portugal.
«Aleshores, el català el vas aprendre quan vingueres a Catalunya per estudiar a la universitat, oi?»
Realment, quan hi vaig arribar, jo ja parlava català.
Després de la mort de la meva mare, el meu pare començà una relació amb una dona del País Valencià i això va fer que passés temps en aquelles terres.
Certament, estudiar a la universitat a Catalunya i tenir classes de català a la facultat m’ajudà a dominar-lo.
Tanmateix, fer aquesta llengua meva fou una decisió personal que només requerí que prioritzés consumir i comunicar-me en català.
Durant els anys a l’estranger, vaig tenir la sort de treballar en projectes de traducció al català.
Ara bé, el millor d’haver tornat a Catalunya és poder parlar-lo de nou!
Quina és la vostra història amb el català?