Ningú té la obligació d'ajudar ningú. Aquesta és una idea que un s'ha de gravar a foc si vol provar de tirar endavant una iniciativa com piano.cat.
He contactat diferents persones, anònimes i famoses, així com algunes entitats provant de temptar-los per unir-se a aquesta aventura.
En el cas de les entitats sempre ofereixo la creació d'una categoria que puguin fer servir com a altaveu en el fedivers.
N'hi ha una en particular, de la qual en sóc soci, que crec que fan una tasca bona i important, que també té el piano com a eix central i que sempre he pensat que podríem tenir molt encaix. És la única que obertament m'ha respost que no els interessa participar i que no pensen fer una menció d'aquest projecte per ajudar-lo a agafar embranzida. Legítim i honest.
Fa dos dies vaig rebre la newsletter d'aquesta associació, que després d'explicar el que ha passat relacionat amb l'associació acaba demanant a tots els socis que en fem difusió.
Estic decebut. Com es pot demanar el favor que un mateix nega als que al cap i a la fi són companys?
De fet potser la qüestió és força més profunda. Per què aquesta negativa a veure'ns con a companys, preferint tractar-nos com competència?
Si en general tots aquests projectes (el seu i el meu) ténen con a finalitat última ajudar, quin sentit té negar l'ajut que també nosaltres necessitem?